Camps de refugiats

Cuando los exiliados llegaron a los campamentos de Tinduf,comenzaba una larga guerra de resistencia contra los marroquíes y como es evidente, casi la totalidad de los hombres fueron reclutados y estuvieron luchando en distintos frentes durante años. Muchos murieron, otros quedaron heridos, pero todos tardaron en volver y obligaron de alguna forma a las mujeres a hacerse fuertes en los campamentos, a sacar adelante  a sus familias, a organizar la vida en medio de la nada, a estructurar un avanzado sistema de educación y sanidad . . .A sobrevivir. Por eso y aunque parezca una contradicción, la sociedad saharaui está mucho más avanzada que en otros países musulmanes en lo que se refiere a igualdad de género y derechos de las mujeres.

Las condiciones de vida no son buenas. El cuerpo recibe más torturas de las que se puedan resistir: calor,viento,hambre, sed, dolencias físicas aburrimiento. . . Pero incluso todo eso es llevadero frente al gran peso moral que todos y cada uno de ellos llevan permanentemente sobre sí, que es ese sentimiento de estar fuera de su país.

 Esta es una zona donde las tormentas de arena son más intensas. Alcanzan una fuerza casi inimaginable, borran todo el paisaje, mueven las piedras, limpian los campamentos de basura y en muchos casos obligan a suspender las clases. . . Pocos elementos climáticos son tan molestos como una tormenta de arena fuerte. La arena se mete en todas partes, dentro de las haimas, en los coches, en los edificios y sobre todo, en todas las partes del cuerpo. No ves, no oyes y tienes una permanente sensación de que algo te puede golpear la cabeza.

     “ Mi Hermano Saharaui”( Fragmentos)

Els camps de refugiats de Tindouf estan situats a la Hamada algeriana, un dels llocs més inhòspits del planeta.

El paisatge el componen quilòmetres de desert pla, sense aigua, sense vegetació, només terra i munts de pedres.
Els primers refugiats van començar a arribar el 1975 fugint de la repressió i l’horror de la guerra després de la retirada d’Espanya del territori.

La RASD i el Front Polisario tenen les seves bases en aquests campaments. També es troben les dependències de l’Alt Comissionat de les Nacions Unides per als Refugiats (ACNUR) i d’algunes ONG.

La seva capital administrativa és Rabouni, població on es troben els serveis de protocol, la presidència, els ministeris i les administracions dels serveis públics de la RASD.  

Tots els campaments estan situats en un radi de 50 km al voltant de Tindouf exceptuant Dakhla que es troba a més de 200 km al sud.

Estructura i Organització dels Campaments

Es divideixen en cinc “wilaies” (províncies). Cada wilaya o província es divideix al seu torn en 6 o 7 municipis anomenats “dahiras” i cada dahira en 4 o 5 barris. Els noms assignats són els mateixos que tenien les principals ciutats del Sàhara Occidental. No hi ha noms de carrers ni res més que pugui identificar un habitatge, només cal preguntar. Una possible direcció del nostre nen d’acollida podria ser: La família d’Alí viu al barri 1 de Daora que és una daira de la wilaya d’Al-Aaiun.

Els municipis o dahiras s’organitzen en diferents comitès que administren i organitzen la vida diària:

Comitè de Salut: Es responsabilitza d’aspectes relacionats amb la funció assistencial, aigua de consum, medi ambient …

Comitè d’Educació: S’encarrega de temes de llars d’infants, escoles primàries, benestar dels nens i alfabetització d’adults.

Comitè de Subministraments: S’ocupa de la distribució dels aliments, roba, botigues, gas etc …

Comitè de Desenvolupament Econòmic o Producció: S’encarrega de la producció en general i de l’artesania.

Comitè de Justícia i Assumptes Socials: S’ocupa dels problemes socials de la dahira (matrimonis, divorcis, etc …).

Además existen consejos municipales, provinciales, responsables regionales y un gobernador por cada wilaya.

El dia a dia.

L‘Estat algerià s’encarrega de de garantir el subministrament dels servei bàsics.

Un cop a la setmana passa un camió cisterna i omple els dipòsits metàl·lics que hi ha davant de cada haima; un altre camió més petit i amb aigua més depurada reparteix cada dos o tres dies l’aigua que s’utilitza per al te. També es subministren bombones de butà per al funcionament de les neveres i cuines.

L‘Estat o el Front Polisario són els proveïdors de les haimes que es canvien a mesura que van deteriorant-se.

Cada família rep mensualment la seva racionament d’aliments bàsics procedent de l’ajuda internacional i de les ONG, la resta d’aliments són autòctons: tomàquets, enciams patates o pebrots que es recullen en els horts comunitaris de cada wilaya; carn mengen molt poca, sol ser de camell o cabra, el peix ni ho proven a excepció de les llaunes de tonyina o verat.

La vida dels nens és bastant semblant a la dels nostres fills. Van al col·legi diàriament de dissabte a dimecres ja que el seu cap de setmana són els dijous i els divendres. A l’escola tenen mestre d’espanyol i mestre d’àrab.

Tots els nens sahrauís estan escolaritzats, cobrint les diferents etapes de la seva formació primària i secundària. La taxa d’alfabetització és d’aproximadament un 98%. A l’escola és on s’organitzen els grups per al seu posterior viatge a Espanya.

El sistema educatiu en els campaments és molt similar a l’espanyol, tot i les mancances: Ensenyament Preescolar, Primària, Mitja, Secundària i Formació Professional. L’Ensenyament Secundari i l’Ensenyament Universitari es realitzen en altres països, gràcies a la Cooperació Internacional. A partir de tercer es comença a estudiar llengua espanyola. També hi ha campanyes d’alfabetització per a persones adultes.

MÉS INFORMACIÓ:


Este sitio web utiliza cookies para que usted tenga la mejor experiencia de usuario. Si continúa navegando está dando su consentimiento para la aceptación de las mencionadas cookies y la aceptación de nuestra política de cookies, pinche el enlace para mayor información.

ACEPTAR
Aviso de cookies